Paco Colombàs: «Per arribar fins aquí he tingut molta paciència i exigència»

Paco Colombàs ens atén per vídeo trucada des de Madrid. Assegut a una cafeteria porta la melena despentinada, una camisa blanca i un guardapit que ens recorda l’elegància de Dean Martin. El nin que cantava a la coral de Sant Francesc s’ha convertit en una de les persones més influents del panorama balear. Recorrem la seva trajectòria des del barri de Santa Catalina, les postes de sol de Deià, els partits del Mallorca i les cançons que formen part de la banda sonora de la seva vida, i na Mar, en Nil i en Quim.

-Com es definiria Paco Colombàs a si mateix?

-Som una persona molt vital, ultra positiva, carregada d’energia i molt familiar. Des que he format la meva família els prioritzo per damunt de tot, són el motor de la meva vida Tinc un amor infinit a la meva dona, als meus dos fills: en Nil i en Quim, als meus amics i a la meva família. M’agrada molt compartir amb la gent que estimo.

-Músic, promotor i pare de família. Com és la conciliació amb la seva vida familiar?

-Na Mar, la meva dona, em dóna ales, hem construït una relació des de la llibertat, de ser qui som i de la comunicació com a premissa. M’exposo molt i admiro la confiança plena que té cap a mi. Fa tres anys vaig deixar de beure alcohol perquè em restava energia i no era compatible dins la meva vida. I, al deixar-ho, m’ha fet molt expansiu el meu creixement. Havia creat un personatge que m’estava consumint i un altre que el protegia. Recolzat pel suport de terapeutes, psicòlegs i coach he arribat a l’estabilitat mental, a identificar el personatge i a deixar-lo fora quan entro a casa. Estic fent un treball introspectiu molt bèstia.

-Anem als inicis. Com comença la seva carrera musical?

-Vàrem néixer al barri de Santa Catalina a Palma. Recordo el bar Monte Pio de l’Arrabal on s’hi cantaven havaneres o les bandes de processons assajant la Setmana Santa a sa Feixina. Aquests fets em captivaven. Amb la cançó Night birds de Shakatak va ser l’impàs a reconèixer el que era música i, quan sona, em segueix posant la pell de gallina. També, The Final Contdown de Europe, quan el meu cosí la posava al cassette de la caseta d’Alcúdia. Dels nou als dinou anys formava part de la coral de Sant Francesc, de fet, érem els més dolents de cada aula i era emocionant veure aquells nins amb veus angelicals cantant Mozart, a Brahms... El meu padrí Jaume tingué una banda de ranxeres, tenc com herència els vinils del meu padrí i la meva primera guitarra que em regalà el meu padrí jove en Gabriel Escalas. No he tengut una formació de conservatori i estic a la música per passió, intuïció i som totalment autodidacta. Amb els anys m’adono de totes les llavors que em varen anar plantant. 

-I amb aquests fonaments decideix anar-se’n a estudiar a Barcelona?

-No tenia el recolzament econòmic dels meus pares i, per pagar-me la carrera d’Art Dramàtic i Teatre Musical, arreplegava els estudiants de les Illes que vivien a les residències i organitzava festes universitàries. La Nit Balear va ser la primera, vaig aconseguir que Tunel m’enviés botelles d’herbes amb aixeta, l’empresa Coinga m’enviava formatges, fèiem els flyers en forma d’ensaïmada i un porc negre, tot era molt balear. Paral·lelament, també tenia bandes en directe. Era un pipiolo de dinou anys que començava a guanyar molts de diners però incapaç de gestionar-ho amb seny.

-I de Barcelona? 

-Acabada la carrera vaig mudar-me a Madrid a pel sueño Madrileño! Als vint-i-quatre anys vaig adonar-me’n que la música que es posava a les meves festes no m’encaixava i necessitava dur el control. Vaig curtir-me com a DJ a un bar del carrer Hortaleza fent feines precàries, dormint poc... Després va venir una època dolça a nivell interpretatiu com les sèries de ficció a IB3, programes, teatre o a IB3 ràdio. Per arribar aquí he tengut molta paciència, molta exigència i també he tocat molts de pals.

-Panela Productions és una de les empreses d’organitzacions d’esdeveniments més consagrades de Balears. Com ha sigut el recorregut?

-Panela és la típica història d’una empresa que va començar amb dos altaveus auto-amplificats per a una taula de mescles que em va regalar el productor Toni Noguera a l’època d’Oso Leone. Però n’estic orgullós, he fet un camí molt lògic i molt racional, amb l’ambició de millorar però mai volent més del que necessitava. Les bases de Panela són molt fermes i ha anat creixent de manera progressiva. Estam parlant d’onze persones fixes i uns vindepenint fixes discontinus. Un dissabte entre musics, tècnics, produccions pròpies i independents hem arribat a donar cent treballadors d’alta. A dia d’avui és una roda amb un engranatge engrescat que funciona a la perfecció.

-La música està present a la vida dels seus fills. Creu que seguiran les seves passes?

-En Nil va començar amb una estimulació musical des de molt petit. A ca nostra estem rodejats d’instruments i sempre hi sona música. No l’imposo que visqui la vida que jo he viscut però ho duu a la sang. Canta, em demana cançons, composa, al·lucina amb Gorillaz, i em demana «is cominolis [It’s coming on]», la cançó Clint Eastwood. És un apassionat com son pare. En Quim ja apunta maneres.

-El llinatge Colombàs sempre ha estat molt vinculat al Mallorca. El seu pare Perico Colombàs i el seu germà són la veu del club...

-Mon pare ens va imposar ser mallorquinistes, talment jo amb els meus fills i això és indiscutible (riu). Amb el referent de mon pare em trobo amb dues històries: la primera és la de Perico Colombàs, la bèstia social. Ens va transmetre aquest amor tan incondicional cap aquesta institució. Agafava el micròfon de la Penya Arrabal on jugàvem a futbol de petits i, sense paper, era capaç de conduir una gala. Recordo les seves mans precioses conduint el cotxe, l’olor de la seva colònia, el potencial que tenia com a business man, però l’addicció el va acabar controlant a ell i, això, m’ha creat unes pautes de qui vull ser i qui no. L’enyor. Penso en què hagués passat si hagués vist la que vàrem muntar en Jaume i jo a la final de Sevilla i l’orgull que sentiria de veure el que hem aconseguit. 

-Quins són els seus referents?

-Abdón Prats és el meu referent esportiu, amb el qual comparteixo una amistat preciosa, a qui estimo i qui voldria ser per un dia. Ens tenim una admiració mútua. Kiko Navarro és el meu mentor dins les cabines i tot el que jo he volgut ser a nivell de producció i DJ. David Byrne i Thom Yorke de Radiohead. A nivell més local, vaig descobrir a L.A. o na Concha Buika dins l’univers de l’enyorat Bluesville de sa Llonja. Amb setze anys anava a veure’ls amb la Sfx. En aquell moment vaig decidir que volia ser artista i projectar la meva vida al que ells estaven vivint. Gravava L.A. amb un mòbil precari i m’asseia amb la guitarra a la platja del Coll. Som un apassionat de Joan Miquel Oliver i d’Antònia Font. 

-Viatja per tot arreu... Amb quin lloc es queda?

-Brasil. La família de na Mar té una casa a Pipa, és el nostre oasis. Aquest any hi he estat vint-i-un dies sense connexió amb el món. M’encanta la seva cultura, els artistes, el futbol... Si no fos d’aquí, seria, sense dubte, brasiler.

-Si no fos artista, a què es dedicaria?

-Hagués posat tota la meva voluntat en ser futbolista i del Mallorca. Això sí que ho tenc claríssim.

-Paco Colombàs està ple de projectes... Quines són les seves pròximes maniobres?

-Des de Panela posem la mirada a les grans produccions. Juntament amb Sa Fonda repetirem el Festival Mucho Mambo el dia 18 de juliol. Dia 9 d’agost juntament amb la promotora Miama farem la primera edició de Ciao Bella. De la Isla és un projecte conjunt amb Elisa Doehne dedicat a l’intercanvi de serveis amb propostes locals i amb la mateixa forma que a mi m’agrada viatjar arreu del món. Un negoci relacionat amb l’arrelament que tenc a Mallorca. Del viatge a Osa Major que férem pels meus quaranta anys amb en Jordi Tugores, en Sergio Llopis i en Luis de las Heras ens haurà sortit un àlbum i estem de ple dins l’estudi. Bromejo quan dic que als quaranta cinc em retiro però no em veig per molt més temps dins el món comercial perquè enyoro la part més espiritual de quan tocava amb Oso Leone. Vull més d’allò i manco d’això. A curt termini, la carrera solidària per la salut mental de dia 5 de maig a Ses Voltes.